dimecres, 1 d’abril de 2015

Kobane, després de la guerra




















Em dic Aleix Oriol, sóc fotògraf freelance i fa un any vaig iniciar un projecte a llarg termini per documentar la situació dels refugiats sirians a tot l'Orient Mitjà. He estat a l'Iraq, el Líban, Turquia i fins i tot Síria per veure amb els meus propis ulls en quines condicions viuen els gairebé 4 milions de sirians que han hagut d'abandonar casa seva per culpa d'una guerra que ha dessagnat tot un país i la seva gent. És el pitjor desastre humanitari de la nostra era.

Però jo no sóc aquí per a fer una anàlisi política o periodística de la situació. Hi ha gent molt més capacitada que jo per a dur a terme aquesta tasca. La meva intenció és molt senzilla però alhora necessària: explicar d'una manera fidel i sense biaix el que està passant, tant amb les meves paraules com amb les meves fotografies.
Després de visitar diversos camps de refugiats al Kurdistan iraquià, em vaig començar a interessar en la situació d'aquest poble mil.lenari, maltractat per la història però esperonat per unes ànsies de llibertat que em van arribar molt endins. És un poble orgullós, hospitalari i generós, conscient de les dificultats de la seva tasca però convençut que algun dia assolirà els seus objectius.

Així va ser com, el passat mes de febrer, vaig arribar al poble de Suruç, a la frontera entre Turquia i Síria, per tal de visitar els camps de refugiats kurds sirians que s'hi havien instal.lat després de l'arribada de l'Estat Islàmic (o Daesh, com se'l coneix a la zona). Després de visitar els camps de refugiats, va sorgir la possibilitat d'entrar a Síria per visitar Kobane, ciutat que s'havia erigit en símbol de la resistència kurda al Daesh i que les forces kurdes havien aconseguit recuperar després de mesos de sagnants combats.

Però el preu que s'ha pagat ha estat massa alt. Després dels bombardejos aliats i les ànsies de destrucció del Daesh, la ciutat no és més que un enorme munt de runa. La part oriental, ocupada pels combatents del Daesh, ha estat la més afectada. La part occidental, d'altra banda, ha aconseguit conservar algunes construccions intactes. En els quatre dies que vaig ser a la ciutat, vaig ser testimoni del retorn de milers d'habitants de la ciutat, refugiats a Turquia, que volien tornar a casa fos quina fos la situació. L'escena fou realment colpidora. Vaig poder parlar amb les famílies, que em mostraven amb els ulls plens de llàgrimes unes cases que ja no eren més que un munt de runa i records destrossats. En una pràctica comuna durant la seva retirada, els combatents del Daesh llençaven granades a l'interior de les cases que encara quedaven en peu per assegurar-se que la destrucció fos total.




























La situació és realment greu: la ciutat no té electricitat, l'aigua és escassa i tots els aliments provenen de l'altra banda de la frontera. Durant la meva visita, la frontera només estava oberta dilluns i dimecres. Les autoritats locals només reparteixen pa entre la població, però sempre racionat i insuficient per satisfer les seves necessitats. El descontentament és general entre les famílies, que veuen com l'ajuda arriba amb comptagotes. La sensació general és que el món s'ha oblidat de Kobane un cop la ciutat ha desaparegut de les portades de la premsa internacional.

Els habitants de la ciutat em demanaven sempre el mateix: explica el què està passant i demana a les potències occidentals que vinguin a ajudar-nos.

Espero aportar el meu gra de sorra a través de les meves imatges i el meu testimoni.

Llibertat per al Kurdistan i per a tots els pobles del món!

Aleix Oriol

@aleix1976

Àlbums de fotos de l'Aleix Oriol










0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada